Pero mientras me decido a hacer El Siguiente Post Sobre Lo Que Me Ha Estado Ocupando Últimamente Musicalmente Hablando, viene hoy la Joana, catalana, y planta en el Facebook la siguiente canción de Serrat, catalán, de 1970, cuando Franco, el de veras, y la rojigualda con aguilucho, la de veras. La canción, en catalán. está dedicada a Joan Salvat-Papasseit, poeta catalán, y su letra contiene cierta frasecita que resuena en la coyuntura del momento actual, llamémoslo lo que va de década de los 10, en este lugar, llamémoslo Cataluña.
La frasecita dice: "Ya no quiero alistarme bajo ninguna bandera".
Y, dada la omnipresencia de la banderita de turno (en las tiendas de los chinos, en los kioscos de prensa, hasta en las chanclas, literalmente...)
...no lo puedo evitar y pongo en el blog el tema del cantautor catalán para el poeta catalán que colgó una amiga catalana en el facebook.
La canción resulta ser de cuando el nano del Poble Sec empezaba a salmodiar en lugar de hacer las melodías pop que me entusiasmaban de niña, del tipo de esta...
...pero esta salmodia Serrat dedicada a Salvat-Papasseit es muy bonita. Aquí va la canción y, debajo, la letra, en catalán. (Hay una traducción al castellano aquí.)
Cançó per a en Joan Salvat-Papasseit
No sóc modest.
Estic enamorat
d'aquests ulls meus petits
perquè esguarden el lluny
i del meu front tan alt
que ho és per tant que pensa.
No vull agrair res, perquè no he tingut mestre.
Jo no prometo res.
Només camino
(mullant la ploma al cor,
que és on cal sucar l'eina...)
Jo no sé el que em proposo,
perquè el tenir un propòsit no és fer feina.
Ja no vull allistar-me
sota de cap bandera.
De la divina acràcia,
seré ara el glossador,
de l'acràcia impossible
en la vida dels homes
que no senten desig d'una era millor.
I el que pensin de mi,
no m'interessa gens,
no m'interessa gens,
no m'interessa gens.
Va entrar al món per la porta de servei.
Buit el seu bagul,
i un pedaç al cul...
Era un bagul de paper que va omplir el temps,
les dones i el port,
l'amor i la mort.
Era un bagul que s'endreçava poc a poc
i esdevenia un vers cada record...
Per a ell la meuca es posava la roba de quan fou verge,
i volaven les gavines amb les plomes del diumenge... sí...
Per a ell els vaixells bufaven una, dos i tres vegades,
i s'estimava una parella en qualsevol cantonada... sí...
Per a ell miolaven els gats a la lluna, en els terrats... sí...
Per a ell s'obrien vermells les promeses i els clavells... sí...
Per a un home prim
de rostre verdós,
de llavis humits
i molt llargs els dits
per tastar millor les dones.
I no era modest.
I estava enamorat
dels seus ullets petits,
que esguardaven el lluny
i del seu front tant alt
de tant com ell pensava.
I no agraïa res a qui res no li ensenyava.
I el que penseu d'això
no m'interessa gens,
no m'interessa gens,
no m'interessa gens.
No hay comentarios:
Publicar un comentario